Entrevista pòstuma al senyor Ray

En plena tardor parisenca, el proppassat 2 de novembre vaig arribar fins al cementiri de Montparnasse per fer una entrevista pòstuma al senyor Ray. Desconcertat però no indiferent, el senyor Ray em va atendre amb dadaista cordialitat.  Només la seva absència i l’ajuda inestimable del llibre que ressenyo més avall,  han permès confegir aquesta conversa surrealista d’ultratomba.

Senyor Ray, el proper diumenge 18 de novembre farà 36 anys del seu traspàs. Després de tots aquests anys, com qualificaria la seva vida?. Tal vegada com un somni?
Per a mi no hi va haver mai diferència entre el somni i la realitat. Mai no vaig saber si el que feia ho feia somniant o despert.

I doncs, per què feia el que feia?
Sempre hi va haver dos motius fonamentals per fer el que feia: la llibertat i el plaer.

El plaer o el desig? Quina relació s’estableix entre el plaer del creador i el desig de l’espectador?
Des del punt de vista del desig, entre el creador i l’espectador no hi ha cap abisme que els separi. Llevat que el primer s’excedeixi en l’ús de l’experimentació i provoqui que l’espectador perdi de vista el tema original. Però, al cap i a la fi, aquest "tour de force" que l’artista fa sense esforçar-se massa, no és més que un mitjà per reforçar l’eloqüència del tema.

Parlant d’experimentació, moltes de les seves obres, sobretot els coneguts rayogrames, es caracteritzen precisament per un elevat grau d’experimentació.
Quan feia fotos, o mentre treballava a la cambra fosca, em saltava les regles, barrejava els productes més impropis, utilitzava pel·lícules caducades, feia autèntics disbarats en contra de la química i la fotografia. Tal com les cendres d’un objecte consumit pel foc, aquelles imatges són residus oxidats produïts per l’acció de la llum i els productes químics. Són els vestigis d’una experiència, d’una aventura. Però no són cap experiment. Són el resultat de la curiositat i la inspiració, dues paraules que no pretenen transmetre cap mena d’informació. Per això dic que cap d’aquestes obres pot considerar-se experimental. L’art no és una ciència.

En un moment donat vostè va dir que creia que la fotografia no era un art. Com ho veu ara?
Si la fotografia és un art? Això no té cap importància. L’art forma part del passat. El què cal és una cosa diferent. Cal mirar com treballa la lum. És la llum qui crea. Jo m’asseia davant d’un full de paper sensible i reflexionava. Tot pot ser transformat, deformat o eliminat per la llum. La seva flexibilitat és comparable a la d’un pinzell. N’hi ha prou amb dos o tres punts de llum –per accelerar la feina–, una lent qualsevol muntada en una caixa obscura hermèticament tancada –des de la invenció de la fotografia no s’ha avançat gaire en aquest sentit– i una ampolla de líquid revelador, per aconseguir una imatge d’allò més convincent.

Abans ha dit que al laboratori feia tota mena de disbarats per aconseguir determinats efectes. Ens podria revelar una mica com treballava?
Qui vulgui saber com aconseguia determinats efectes, només he de dir-li que aquests efectes eren per a mi formes molt personals, que aconseguia transgredint els principis generals, però respectant els fenòmens naturals més coneguts. Són formes que no voldria que fossin adoptades per tothom, ja que això seria donar massa interès a la tècnica, en detriment del valor intrínsec del tema.

Podríem dir que la pintura és sinònim de color, mentre que la fotografia porta implícit  el blanc i negre? 
Fou després de fotografiar els meus quadres quan vaig descobrir el valor que adquirien en reproduir-los en blanc i negre. Un bon dia vaig destruir el quadre i vaig conservar-ne la foto. D’ençà d’aquell dia no he deixat de persuadir-me que la pintura és un mitjà d’expressió obsolet i que la fotografia el desbancarà del tot quan la gent tingui prou educació visual.

Vol dir amb això que es queda amb la fotografia?
L’art varia en les seves fonts d’inspiració i en les seves modalitats d’execució. Fins i tot pot arribar a variar en un mateix individu, en funció de la seva curiositat i del seu sentit de llibertat. Amb això vull dir que sempre vaig cercar un mitjà per expressar-me d’una manera o altra. I la fotografia em proporcionava un instrument molt més senzill i ràpid que la pintura. D’altra banda, vaig fotografiar allò que no volia pintar, les coses que ja existien.

Per acabar, si hagués de posar un títol a aquesta entrevista, quin escolliria?
Els somnis no tenen títol.

Valgui aquest simulacre d’entrevista com homenatge a Man Ray , un dels principals innovadors de la fotografia  artística del segle XX, bo i esperant que em disculpi per l’atreviment.

Nota: Les respostes d’aquesta enquesta són adaptacions de les cites que apareixen al llibre MAN RAY (1890-1976) editat per Manfred Heiting (Editorial Taschen-2008).

Publicat a: